29 de juliol 2019

BUSTOS RETURNS

Quan les sabadellenques i els sabadellencs tornin de vacances podran veure que la pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics ha desaparegut de la façana de l’ajuntament. La Junta de Portaveus va aprovar la seva retirada gràcies a una moció de Ciutadans, al·legant que la Casa de la Vila no pot lluir ‘símbols partidistes’. La moció ha tirat endavant amb 14 vots favorables (PSC, C’s i Podemos) , la mínima per aconseguir la majoria absoluta, i 13 en contra (ERC, JxS i Crida). Els llaços grocs i la pancarta que defensa la llibertat dels polítics independentistes no són necessàriament símbols partidistes, ja que la majoria de ciutadans ho senten genuïnament com una qüestió d’humanitat, com ho poden ser les pancartes a favor dels refugiats, de la violència masclista o dels membres del LGTBI. L’alcaldessa Farrés i la seva sòcia Morell han perdut una magnífica oportunitat d’apropar-se amb empatia a una qüestió molt sensible, ja que no hem d’oblidar que a Sabadell tenim dos conciutadans empresonats, la Carme Forcadell i en Jordi Cuixart.

L'onada de calor no només es nota al carrer. Les altes temperatures registrades a l'interior dels jutjats de Sabadell ha obligat a suspendre la declaració de Marta Farrés, citada en qualitat de testimoni en el marc de la investigació del cas Mercuri , de corrupció generalitzada durant la era de Manuel Bustos, en la qual ella va ser regidora. La jutgessa havia citat a Farrés, així com l'exalcalde Joan Carles Sánchez, que va substituir Bustos, per la investigació sobre les presumptes irregularitats en la concessió del contracte del servei de recollida d'escombraries i de neteja a l'empresa Smatsa. En el cas de l’ara alcadessa, Marta Farrés, que en aquella època era la regidora responsable de l'àrea d'Espai Públic, la jutgessa ha posat el focus en un viatge que va fer a Melilla al novembre de 2010, pagat suposadament per Smatsa. Tot plegat un seguit de despropòsits que farà que els cent dies de ‘gràcia’ que normalment es concedeixen a tots els polítics recentment nomenats, esdevinguin completament innecessaris en el cas de Sabadell.

Sembla que el miratge de l’alcaldessa Farrés volent desmarcar-se del seu ‘mentor’ en Manel Bustos, ha durat poc. El retorn del “bustismo” és un fet, si observem que en els escassos quaranta dies que la Marta Farrés exerceix d’alcaldessa, s’han produït a la nostra ciutat un reguitzell d’actuacions que cal estudiar i valorar detingudament, com ho fa el periodista local, Josep Asensio, en el seu article titulat “Vivir del cuento” que ha publicat als mitjans de Sabadell, amb una detallada exposició dels fets ocorreguts els darrers dies i que reforcen el temor de molts sabadellencs que l’estil Bustos hagi retornat a la nostra ciutat. Llegiu l’article traduït al català tot seguit.

”Vivir del cuento”

És impossible no meditar al voltant del que està passant a Sabadell des que la Marta Farrés va assumir l'alcaldia. Gairebé cada dia es produeixen fets que posen en perill el sentit mateix de la democràcia, accions que mai van ser descrites en els programes electorals i situacions que ens auguren un futur molt negre per a la nostra ciutat. Al ja sabut augment del sou dels regidors en un 10 per cent, a les pomposes i falses declaracions d'intencions, a les llarguíssimes sessions de fotos i a l'entrada de Marta Farrés en els jutjats, s'uneix ara la contractació de càrrecs de confiança, nomenats a dit, sense cap tipus de control, ni examen, ni oposició i que, per descomptat, no han de presentar cap informe ni cap valoració al final del mandat, és a dir, d'aquí a quatre anys. Segurament tot això és legal, però dista molt de ser ètic. Des de l'entrada de Marta Farrés a l'ajuntament, les notícies que més s'han succeït són les dels sous exagerats, el retorn d'antics càrrecs de l'aparell de Manuel Bustos i la marxa de Farrés de vacances durant tot el mes d'agost. Tot èticament correcte? No conec cap treballador a qui, després de tan sols dos mesos de contracte, li pertanyi un mes de vacances. Repeteixo, tot legal, amb total seguretat, però tornem al mateix, sense ni una mica d'honradesa.

Se suposava que els polítics havien de donar exemple, però a Sabadell, l'esperpent, va encara més lluny. La parella Morell-Càceres s'embutxacarà la xifra de 415.788,80 euros en quatre anys, sense haver de rendir comptes de la seva gestió, sense fer res, sense complir un horari, sense fitxar, sense inspectors que controlin el seu treball. A això jo li dic "vivir del cuento", una cosa que està molt de moda entre ‘famosets supervivents’ i frustrats, amb falta de diners.

Em diuen, em dic a mi mateix, que la prudència és obligada, que, tot i que la sang em bulli, he de ser respectuós amb aquells que s'autoimposen uns sous d'escàndol, amb aquells que endollen la seva parella amb el pretext que no hi ha ningú millor, que és el més ben preparat per al càrrec. Que, encara que s'apropiés de la marca del partit, tot i que expulsés als militants díscols, tot i que impedís l'entrada a assemblees convenientment manipulades, tot i així, he de mantenir la calma. Sens dubte que ho faré. Bàsicament perquè considero que és complicat lluitar en una ciutat on els seus ciutadans, les seves institucions, estan o bé adormides o mortes o untades. Sorprèn aquest silenci, aquest atapeït vel d'indiferència en comprovar aquesta distorsió, aquesta deformació de la llibertat que condueix a una regidora a campar al seu aire. De fet, estic convençut que l'acció de Marta Morell col·locant descaradament a la seva parella sentimental obeeix a la convicció que res li passarà. La nostra democràcia no contempla la sortida d'un electe davant accions d'aquest tipus. És més; un cop obtingut el càrrec, es reté fins a la mort. Normal; 415.788,80 euros són molts diners, com per no aferrar-se al càrrec. En aquest cas, “la banda se ha puesto de acuerdo para repartirse el botín”, com diria l’Albert Ribera.

La imperfecció de la nostra democràcia implica accions literalment deshonestes, promeses deliberadament enganyoses, davant les mirades d'estupefacció dels ciutadans que hem d'esperar quatre anys per tornar a opinar. En campanya es pot prometre la retirada d'unes pistes de petanca, però quan s'accedeix al càrrec, es respon que això ja no es pot fer. Així, sense immutar-se. Quatre anys que serveixen principalment per oblidar-nos del que va passar al principi, perquè en el fons, som tan primaris i superficials que en tenim prou amb tenir la nostra vorera i la nostra plaça més o menys neta per a perpetuar l'engany amb el nostre vot. I això, amb fer-ho els últims mesos abans de la campanya, ja n'hi ha prou.

Malgrat tot això, ens queda encara el dret a protestar. L'insult no és una solució perquè es giraria en contra. Un ‘escrache’ no és una mala solució però la llei mordassa segueix en vigor i, com he dit, aquesta gent mata per aquest sou i aquesta impulsivitat podria comportar penes de presó.

Així doncs, se m'ocorren dues accions per contrarestar el desvergonyiment amb què certes i certes espavilats fan i desfan i, el més penós, s'embutxaquen grans quantitats de diners a costa dels nostres impostos. En primer lloc, la reacció de les forces vives sabadellenques. Existeixen? Em sembla que no. Passem a la segona possibilitat. Un acte que no comporta cap perill però que té un simbolisme especial. M'ho va proposar un veí de Granollers, fart de promeses incomplertes per part de gestors de la Generalitat. Es tractava d'aixecar-se i anar-se'n cada vegada que el polític de torn iniciava el seu discurs, deixant-lo amb la paraula a la boca. Una mena de ‘escrache’ invers. S’imaginen vostès la cara d'estupefacció del governant quedant-se sol com un mussol davant d'un auditori que, suposadament, estava preparat per escoltar noves mentides.

No sé si la societat sabadellenca està preparada per a accions d'aquest tipus; o si està preparada per a alguna cosa; o si té capacitat de reacció davant d’atropellaments com els comesos per la representant de  “Podemos”  a Sabadell. I és que encara és més greu que això es produeixi en gent que s'autoproclama "d'esquerres" i que ningú d'aquest sector clami al cel davant d'aquesta conjuntura que l'únic que aconsegueix és desmotivar un electorat que es veu novament enganyat, no ja per la formació lila, sinó per individus que s'apropien de la seva simbologia per a benefici propi.

La inacció d'un col·lectiu, en aquest cas Sabadell, és inversament proporcional a la força dels subjectes que proclamen una cosa, però que en fan una altra. La part positiva de tot aquest assumpte és que la informació existeix, que ningú pot dir que no sabia res. El més convenient és que es passés a l'acció, que a sobre de cornuts no haguem de pagar el beure i que, per tant, es prenguin les mesures necessàries perquè aquestes persones que desafien l'ètica, que desvirtuen qualsevol sentiment democràtic amb els seus comportaments, tinguin davant un exèrcit de votants que no estan disposats a empassar-se més gripaus. Aixecar-se (i anar-se'n) cada volta que prenguin la paraula és un acte d'una prudència exquisida, una acció no violenta que exterioritza un rebuig necessari si volem salvaguardar una mica la decència dels valors democràtics. Si no reaccionem, ens devoren.

Josep Asensio
Periodista

Article publicat al digital  iSabadell  el dissabte 27 de juliol del 2019