18 de febrer 2019

Què demanem a l’alcaldia de Sabadell

Tot va començar com una trobada casual entre amics i coneguts, però aquest any ha anat més lluny, sense sortir de l’esperit inicial. Algunes desenes de persones s’han trobat el matí de diumenge al voltant de l’escultura d’Agustí Puig dedicada a Antoni Farrés al parc de Catalunya dies després del desè aniversari de la seva mort. Aquest 2019 és una triple efemèride per a l’entorn de l’exalcalde Farrés i d’igual manera per a l’esquerra local. A l’abril farà 40 anys que Farrés i el PSUC van arribar a l’alcaldia després de guanyar les primeres municipals des de la Segona República. Al juny, en canvi, farà 20 anys que va deixar el despatx principal de la plaça Sant Roc. I aquest dimecres, 13 de febrer, va fer 10 anys de la mort de Farrés, a causa d’un càncer de pulmó.

Cal recordar Farrés quan aquests dies encetem un cicle electoral de vertigen que ens portarà des d’ara fins el 26 de maig, amb una campanya permanent de partits que ens voldran vendre les seves idees i projectes. Cal recordar l’alcalde Farrés, que fou alcalde de Sabadell i per Sabadell, quan analitzem quines propostes han fet els partits en aquesta darrera etapa, i veiem que el panorama és més aviat trist, especialment per qui va ser el partit majoritari a les darreres eleccions, imposades en el context de la (ineficaç però dolorosa) suspensió de la Generalitat després de les lleis de desconnexió de 6 i 7 de setembre de l’any passat, del referèndum de l’1d’octubre i la declaració d’independència al Parlament del 27 d’octubre. Ens referim al bloc del 155 i especialment a “Ciudadanos”, PSC i PP. Perquè no creiem pas que els resultats de les municipals de fa 4 anys es puguin extrapolar a les del mes de maig proper, però sense descartar que la possibilitat existeix.

Malgrat tot tenim l'alcaldia en perill, a la vista del moment actual i dels resultats del 21D.
Sense voler imaginar encara sobre quins poden ser els resultats de les properes municipals, el que sí que podem fer és estudiar quin hauria de ser el perfil ideal del nou alcalde o alcaldessa que governi la ciutat els anys vinents. Aquesta anàlisi l’ha fet i publicat en Manel Larrosa, arquitecte i regidor del PSUC en les dues primeres legislatures de Farrés, en el seu darrer article a Diari de Sabadell amb el títol “Un nou Farrés, si us plau!“. Ho ha fet a gairebé 100 dies de les properes eleccions municipals, amb unes candidatures pràcticament tancades, però amb els programes a mig fer, malgrat els avenços que ja tenim de Fernández, Ciuró, Farré, Hernández, González, Gesa i Vidal.

Poques persones, per no dir cap, presenten avui el currículum municipalista i la perspectiva històrica d’en Manel Larrosa, amb la seva opinió feta amb periodicitat més que mensual sobre la ciutat, els seus problemes i les propostes continuades, en els darrers 30 anys. Ell va liderar els grans projectes de ciutat de l’etapa Farrés, com els habitatges socials de la Plaça d’Espanya o un Parc Catalunya que no només no va costar un duro a l’Ajuntament sinó que amb els beneficis es va poder arranjar el Parc del Taulí.

En el seu article Larrosa marca el ‘perfil’ que, a parer seu, hauria de marcar l’actuació de la nova alcaldia, comparant-la amb el mandat de Farrés, quan escriu que “deu anys després de la seva mort, vint anys després de la fi del seu mandat i quaranta anys després de l’arribada a l’ajuntament encara podem reivindicar un nou Farrés, que tingui les característiques de ‘Liderat’ (alcaldia jove, forta i que faci equip...), ‘Pro públic’ (socialdemòcrata i que opti per un bon equilibri públicoprivat...), ‘Territori’ (que faci un pol de 400.000 habitants amb Terrassa, i que s’enfronti constructivament amb Barcelona des de tot el Vallès), ‘Polític’ (capaç de parlar el mateix discurs al centre que als barris...) i ‘Social’ (que faci una oferta sòlida als 22.000 joves en edat d’emancipació endegui 5000 habitatges socials en 12 anys, que ens faci més ciutat universitària..).

Potser hauríem de preguntar a l’arquitecte Larrosa: critiques a algun en concret o estàs pensant amb algú en concret que acompleixi semblant perfil?. Per això, des d’aquí, esperonem a l’arquitecte Manel Larrosa que si no vol fer un pas endavant com el de Carmena a Madrid que, com a mínim,  faci un programa ben detallat dels projectes a corregir, desplegar i iniciar a la nova legislatura perquè ajudi sobretot als partits que segueixen defensant per a Catalunya el projecte d’estat propi, com son ERC, PdCAT, la Crida i la CUP, tan a fer el programa com a tenir després una veritable unitat d’acció que no ha estat possible fins avui. I sobretot, com ell diu, “Que mostri a escala catalana un exemple de nou país fet des del municipalisme”. Si voleu llegir l’article d’en Larrosa podeu fer-ho tot seguit.

Un nou Farrés, si us plau!

Deu anys després de la seva mort (13-2-2009), vint anys després de la fi del seu mandat (1999) i quaranta anys després de l’arribada a l’ajuntament (1979) encara podem reivindicar un nou Farrés.

Liderat

Ens cal una alcaldessa, o un alcalde, que dirigeixi la ciutat. Tot i que una alcaldia forta comporta inconvenients. Ho sabem, vam conèixer el Toni en tots els seus matisos. Que no duri vint anys, però que els traci. Cal un liderat fort, però que faci equip amb els regidors. Una alcaldia jove, que demostri que la seva generació mereix respecte. I que es guanyi aquest respecte personal i d’equip. No cal que de partida tingui al cap el model sencer a vint anys vista, però sí que els construeixi en plena navegació i, això també, des del primer dia. Que nomeni un equip directiu tècnic professional, res de coordinadors ni assessors. Una alcaldia que parli. Que no emeti només algun tuït. Que traci horitzó. Capaç de fer surf sobre el conjunt de partits, sumant-los en tot el possible, sense excusar-se en les dificultats de la divisió de la representació electoral. No un líder fort sense cultura pública, però tampoc un antilíder sense direcció, tou de mena.

Pro públic

Cal que disposi d’una sòlida cultura (o d’una intuïció) d’opcions públiques. Que opti per un bon equilibri publicoprivat que redefineixi la ciutat. Que no es queixi de les dificultats de la “màquina administrativa”, sinó que les venci. Una alcaldia que no se la mengi la màquina, sinó que l’engreixi en favor de la ciutat. Que modernitzi l’administració. Capaç de definir horitzons econòmics i socials. Ha de ser de perfil socialdemòcrata, no de paraula, sinó de fets: econòmicament potent, socialment contundent. Que no sigui una persona alternativa (és a dir, hippie), sinó una personalitat radical, revolucionària.

Territori

Que alliberi la ciutat de l’actual condemna a la insignificança i la suburbialització, per exemple, davant de Cerdanyola o Sant Cugat.

Que recuperi capitalitat en un moment en què ja van millor els pobles petits amb grans polígons industrials (amb més ocupació, major inversió…) que no pas les velles capitals (val també per a Terrassa). Una alcaldia que cooperi amb Terrassa i que hi faci front comú: el pol regional de 400.000 habitants –una quarta part de Barcelona, poca broma!–. Que cooperi amb el Vallès, que tingui visió regional i d’escala catalana. Que s’enfronti a Barcelona, superant el debat que no ha de ser simplement a la contra, sinó en favor d’una regió que no ens menyspreï, però emparant la capitalitat, la seva i la nostra. Que canviï el model de transport públic en autobús de la ciutat, fins a fer-nos un model exportable. Que municipalitzi tot el creixement urbà pendent.

Polític

Capaç de parlar el mateix discurs al centre i als barris. Una alcaldia que soldi la ruptura electoral entre aquests dos àmbits. Capaç d’un nou horitzó republicà, respectuós amb els no independentistes, però amb pedagogia de republicanisme federal, de baix a dalt. Tant de bo sorgís amb primàries i que ens oferís liderat, equip i programa, de cop. Capaç de presentar-se a les primàries de l’ANC, les del seu partit i on faci falta. Que mostri a escala catalana un exemple de nou país fet des del municipalisme.

Social

Una alcaldia que municipalitzi l’ajuntament (el faci ciutadà), en comptes de pensar que l’òptim és la gestió centralitzada de tots els serveis. Que no s’excusi dient que ha d’atendre les urgències i que això fa perdre horitzó. Que fonamenti un discurs de salari social: escola, sanitat, habitatge, transport. Amb opcions socials fortes en habitatge i formació. Que faci una oferta sòlida als 22.000 joves en edat d’emancipació. Que endegui una política d’habitatge públic a l’escala dels 5.000 habitatges que demanem en 12 anys. Amb voluntat de cooperar intensament amb la ciutat. Que consideri les entitats i institucions locals com a eines públiques en tot allò possible. Que traspassi a la gestió social molts dels serveis perifèrics de l’ajuntament (neteja, recollida brossa, serveis ambientals, manteniments…). Que traci compromisos amb la formació, des de l’FP dual a la universitat. Que estrenyi lligams amb la UAB fins a fer-nos ciutat universitària.

Hi va haver un cicle de 20 anys Farrés (1979-1999), seguit de 20 anys més amb la bombolla immobiliària i la crisi. Amb les eleccions municipals de la primavera ens cal iniciar un nou cicle de 20 anys, no menys transformador que el període Farrés.

Manel Larrosa
Arquitecte i exregidor del PSUC (1979-1987)]

Article publicat al  Diari de Sabadell  el 13 de febrer del 2019